"HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE" Parte 1- Crítica Cinematogràfica

Harry Potter i el lífting- Crítica cinematogràfica

Una nova entrega de Harry Potter ha arribat a les sales de cinema. Una entrega esperada, doncs és la darrera però el desenllaç es farà esperar fins Juliol del 2011, diuen. Així que els fans poden anar fent boca amb aquesta nova pel·lícula i dic nova amb tot el pes de la consciència. Nova? Sí. Nova. Nou director, nova productora i vells coneguts, ah menys mal! Sí vells coneguts i velles trames però nous escenaris que s’agraeixen i donen grandriloquència a la historia i belles natural a la pel·lícula a la que als tons grisos i blavosos característics del films s’afegeixen paisatges onírics i lànguids representatius de la bellesa dels món de Harry Potter. Un mon de fades, follets i llegendes del Nord d’Europa. 

Els nois creixen, les necessitats també, la trama s’enriqueix però perd fantasia en pro d’un realisme més notable: els nois són adolescents i comencen les papallones a l’estómac: s’enamoren, senten passió, por, gelosia... són més humans en definitiva malgrat el seu costat “especial”, màgic. Els efectes també es fan grans: més acció, més velocitat, més violència. Els seus aliats: bons i dolents segueixen al peu del canó. Paradoxalment el temps no passa per ells com ho ha fet pels tres protagonistes, notablement, els grans segueixen grans però ben conservats (un avantatge de pertànyer al món màgic suposo o de traficar amb gripaus i cargols, sempre tens potingues per mantenir-te jove a l’abast). 

El nou director i la nova productora han deixat petja en la nova entrega. Així el film ha crescut de la mateixa manera que els seus protagonistes i deixa de tenir una estètica més “Disney” per tenir quasi una estètica més “Màarix” com si diguéssim. Així. El públic que ha crescut amb els nostres herois màgics han vist que poden seguir sense cap mena de vergonya donant suport als amics de Hogwarts perquè tant l’estètica com el guió han crescut també tal i com ho indica l’edat mínima recomanable per als espectadors. Un nou escenari, nous reptes i noves actituds, en definitiva: avançar. La història avança i això és molt important i definitiu i també és coherent amb la imatge dels protagonistes i les històries en que es veuen immersos. Una bona proposta més per adults i joves que per menuts però és clar tots creixem. Una bona estona, entretinguda malgrat algunes errades de guió (no sé si del llibre-reconec que no els he llegit-) però sense cap importància en el resultat global que configura una aventura entretinguda i ben explicada tant pels seguidors com pel públic nou (si és que encara queda algú que no sàpiga de què va tot aquest rotllo màgic).

Qualificació *** i ½ estrelletes màgiques (d’una maneta)

Títol: Harry Potter y las Reliquias de la Muerte (parte 1)

Títol original: Harry Potter and the deathly hallows. Part 1

Any: 2010

Duració: 146 mins.

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Aventures

Director: David Yates

Guió: Steve Kloves. Basat en el bestseller de J.K. Rowling

“L’Habitació de Verònica” d’Ira Levin -Crítica teatral

En el programa de mà, el director i actor del muntatge afirmà estar d’acord amb la qualificació que fa el mateix Stephen King sobre Ira Levin que el considera com  el rellotger suís del suspens. Jo també hi estic d’acord.  

Entrem a la sala i ens trobem gairebé a sobre del pati de butaques l’escenari on hi ha representada les parets i el contingut (tapat amb llençols, ja dóna al yuyu) d’una habitació , de l’habitació de la Verònica com descobrirem de seguida. Comença l’obra, gent normal i un diàleg que no s’acaba de caçar, parlen de no se què, costa ficar-s´hi i deixar enrera els problemes de la vida diària i el carrer però aquest esforç per entendre es va traduint en tensió.

El text t’atrapa, els actors es van ficant el públic a la butxaca sense qe se’n adoni i el decorat, tan simple i cartoné a primera vista acaba agafant un es dimensions tràgiques. El thriller està servit. La venjança es cobra freda i mica en mica es va refredant, a mida que el text avança i els personatges es van convertit en els diabòlics Hyde... ja res és el que sembla. El públic s’agafa fort a les butaques, la tensió es palpa en l’ambient. Ningú tus, ningú pela cap caramel, no sona cap mòbil despistat. Tothom està atent al xàfec que ens caurà sobre platea d’un moment o altre. Sembla que s’intueix per on anirà el text però no, t’enreden un cop i un altre. Els personatges tenen mil màscares i la veritat s’escola entre els dits com sorra però la versemblança queda. La història te la creus i pateixes com a espectador. Quin malson!.

Sembla, talment que ens trobem al cinema, mirant (o no mirant) una pel·lícula de por. L’espectador vol apartar la vista sap que el final serà fascinant però el camí per arribar-hi és tortuós, la tensió creix, l’angoixa ens atrapa, el personatge de la “verònica” jove veu que ha caigut en el parany i no serà fàcil deslliurar-se’n. Està més perduda que Ariadna en el laberint i el seu Teseu no està per ajudar-la, ans el contrari, tot és una maquinació infernal, un miratge, un malson, ha caigut en un pou fosc del qual no en podrà sortir ben parada. Ella ho sa i el públic també que sigilós pateix per ella però també comença a sentir pietat pels altres, grans monstres de l’escena, actors d’una comèdia dels horrors, un metateatre espantós que aconsegueix la genialitat de plasmar un thriller en un escenari teatral, cosa gens fàcil i poques vegades aconseguides amb tanta solvència.

Felicitats a tot l’equip i al director per tan monstruosa representació dels instints humans més animals, on es barreja la passió  amb la venjança, l’odi amb la redempció. Una feina de monstres!, Felicitats i continueu fent patir a molts espectadors més que estaran encantats d’assumir el paper de víctimes passives de tal terrible i abominable historia digne del millor Hitchcock. Jugueu al qui és qui i no perdeu detall perquè la història té tela (o teranyina com en els millors castells gòtics).

Valoració: Per passar una estona de por (en sentit figurat i literal) ****

Espai: Club Capitol Sala 2

Direcció i adaptació: Hèctor Claramunt

Text original: Ira Levin

Actors: Pep Anton Muñoz, Mercè Montalà, Hèctor Claramunt i Silvia Marty

Duració: 1hr.30mins.

© Carme Folch.

“LOS GIRASOLES CIEGOS” de Alberto Méndez- Crítica literaria

“LOS GIRASOLES CIEGOS” de Alberto Méndez- Crítica literaria

Esta obra no es otra novela sobre la Guerra Civil más. No es otro libro de “rojos” más, ni una apología al comunismo, ni a la República ni nada de todo eso.

Trata sobre la Guerra Civil sí, sobre personajes que han sufrido las barbaridades del fratricidio, concretamente las experiencias de unos republicanos, pero también hay protagonistas supuestamente “afectos” al Régimen pero que detrás de esa máscara o debajo de esa fachada se encentran personas ficticias de carne y hueso. Me explicaré.

El autor combina datos ciertos con ficción, pero tampoco es una novela histórica. Es una compilación de cuatro historias cuyo núcleo central gira entorno a las vicisitudes de la Guerra Civil Española son cuatro personajes centrales rodeado por otros secundarios que también tienen mucha importancia ya que de la suma de todos ellos se concluye que ni los unos ni los otros ganaron ya que todos lucharon para defender “lo suyo” pero sufrieron mucho por el camino. Da igual si al final la Historia siempre la explican los ganadores porque siempre hay alguien dispuesto, como Méndez, a puntualizar, relativizar y matizar los hechos con datos contrastados. El autor no sólo noveliza la visión del bando derrotado sino que le devuelve su dignidad, le humaniza y lo legitima como un co-ganador. Perdieron “oficialmente” sí pero ganaron por el sólo hecho de resistir y de luchar. Hay un personaje que afirma que quizá hubiera sido mejor bajar los brazos desde el primer momento y que con una rendición prematura se hubiera asestado un golpe ganador e inesperado al Régimen y al bando nacionalista. ¿Quién sabe?. Pero lo cierto es que por orgullo, por honor o porque venimos de donde venimos (celtas y romanos grandes batalladores) nadie bajó los brazos. Y aquí está Méndez para explicar los avatares internos de los protagonistas de ambos bandos y para denunciar la absurdidad de la guerra y el genocidio que supuso.

La obra está estructurada en cuatro capítulos llamados “derrotas” por lo que ya se ve el ánimo del autor. En cada una de ellas hay un supuesto narrador que dice encontrar los datos (cartas, actas, documentos oficiales o habla con testimonios) y en los que se estructura la narración (sea en los diálogos, monólogos o de forma epistolar) por lo que nos cuenta la historia. Ese tópico literario es muy efectivo ya que, en cierto modo, legitima la historia que se trasmite y le da veracidad. Dicho de paso, así el autor muestra su destreza hilando la historia con su propio pensamiento y apelando a temas ontológicos y filosóficos: la vida, la muerte, el horror, el sufrimiento, la lucha por la supervivencia, la absurdidad de la guerra… demostrando su gran humanismo y su gran nivel intelectual, con gran elegancia y sin amarillismos.

En los relatos encontramos un hermano que sufre por estar separado de su hermano o de su familia, un novio que añora a su novio, un hijo que no entiende a su padre, unos padres que buscan comprender a su hijo y revivir su el recuerdo, un amantísimo esposo y padre que prefiere vivir de estraperlo en un armario pero que sigue luchando por sus ideales, por su profesión y, sobretodo, por su familia y camaradas, un sacerdote con mala consciencia por lo que está ocurriendo y que acaba renegando de la fe (o de la iglesia y de la política) para seguir los instintos naturales y vivir como los Girasoles Ciegos (título de la obra) aquella gente corriente, con vidas normales que sólo quiere seguir en su normalidad, amando a los suyos y haciendo y creyendo aquello que cree que debe sin hacer mal a nadie.

La obra destila sensibilidad y respeto, por ambos bandos, por las circunstancias de cada cual que los obligaron a hacer lo que hicieron y por encima de todo,  aboga por la libertad y por hacer un canto a la memoria de todos aquellos que cayeron y que murieron por lo que creían y por amor a los suyos.

No se conformen sólo con haber visto la película.

Valoración: Imprescindible ****

Título: LOS GIRASOLES CIEGOS

Autor: Alberto Méndez

Ed. Anagrama, Barcelona, 2004

Págs. 155

© Texto por: Carme Folch

“LA MAJORIA DE SUÏCIDIS SÓN EN DIUMENGE” d’ Anna Burzynska- Crítica teatral

“LA MAJORIA DE SUÏCIDIS SÓN EN DIUMENGE”  d’ Anna Burzynska-

Crítica teatral

Ahir era diumenge, quin millor dia per anar a veure aquesta obra?. Doncs, allà hi vam ser. La vam veure? Més o menys entre els caps de la multitud Cal anotar que aquesta sala està ben habilitada però potser la ziga-zaga de butaques podria ser més marcada o sinó amb una lleu inclinació del terra com una platea de cine hagués estat bé).

Ja situats en aquell forn de pollets que després va passar a ser refrigeradora de carns magres vam estar atents quasi l’hora i trenta cinc minuts que va durar l’espectacle. És una obra un tant monòtona pel que de vedades es va fer un pèl densa, agreujar per algunes sobreinterpretacions, d’altra banda facilitades pel text, els actors van estar força correctes, sembla que, al contrari que la temperatura de la sala, es van anar escalfant minut a minut (tot i que quasi tota l’obra estan pràcticament despullats). El text era monòton sí, però si bé és cert que els diumenges també ho són, sobretot per aquells addictes al treball, com representaven que eren els personatges, que acaben destapant-se com addictes a les mentides (curiós que Martínez es trobi en una situació similar a la sèrie de la tv).

Al final, com a tota bona obra bé el gran badabúm, cauen les màscares: ni son tan yuppies (nota: s’hauria de modernitzar el concepte o nostrar “visquies” yupi=visca), ni són tan workaholics ja que poden viure perfectament sense treballar això sí emprant el temps en altres tasques igual d’agraïdes com els passejos en tramvia, les estades a casa dels col·legues o les mentides. Ostres, és cert, mentir porta molta feina: concebre la mentida, dir-la i que coli, recordar-la per no ficar la pota i que t’enxampin i inventar-se més mentides en un efecte non-stop  i si no veniu a veure l’obra i ho comprovareu. Com acaba aquest joc? Hi haurà suïcidi ja que de motius no en falten? I si hi ha, com serà? Esquitxarà la iaia de la primera fila?. Totes aquestes qüestions no resoltes les deixo per l’agradable experiència dels espectadors. Salut i feina.

Valoració: Per passar un vespre (de diumenge o no) agradable ***

Espai: Sala Muntaner

Del 27 d’Octubre al 28 de Novembre de 2010

Director Artístic: Josep M. Coll

Text original: Anna Burzynska

Traductors: Sonia Garcia Navarro i Joan Sallent

Direcció d’actors: Jordi Vilà

Actors: Mercè Martínez i Borja Tous

Duració: 1hr.35mins.

© Carme Folch.

EL BAILE de Irène Némirowsky - Crítica literària

Quin ball de màscares!. Des de la primera a la darrera pàgina els protagonistes la ballen magre. Una família de jueus (nous rics) de principis de segle són condemnats a vagar per Europa de país en país fugint de l’amenaça nazi. Finalment s’estableixen a Paris on el pare farà molts diners com a banquer i assessor financer. La mare, la seva antiga secretaria, disfrutarà com peix a l’aigua amb la nova vida de rics ja que aspira fer-se un lloc a les altes esferes socials i mica en mica anar guanyant més diners i i influències.

La única mal parada de tot aquest embolic i pretensions? La filla, Antoinette, una nena de 14 anys que ja se sent una dona jove però que la seva mare ignora i la tracta com una nosa. No li deixa fer res. Bé, de fet l’obliga a fer multitud d’activitats com a filla de nous rics perquè ha d’aprendre modals, música, idiomes... però res del que voldria una noia de 14 anys amb plena efervescència hormonal.

Aquesta mare condescendent i despreciativa amb els que o estiguin a l’alçada: criats, gent de la seva pròpia classe social o fins i tot la seva filla rebrà el seu merescut càstig. La filla indignada perquè la mare l’obliga a anar-se’n a dormir d’hora fins i tot el dia del gran ball que la família prepara amb ànsies de contractar  amb gent important i rica i fer-se un lloc en la nova societat d’elit del país. Antoinette somia que en aquell ball gaudirà tot ballant i coneixent un jove formós esplaiant-se així de la dura i estricta rutina que la mare l’obliga a dur. Però... la mare no la deixa assistir al ball, l’obliga a anar-se’n al llit com les criatures. Ella se sent insultada i gelosa fins i tot de la seva institutriu anglesa que té un noviet furtiu. Sense voler, els sentiments de ràbia, impotència, injustícia i rebel·lió la posseeixen i la jove Antoinette en comptes de dur les invitacions a correus les llenya tota rabiosa al Sena sense saber que això comportarà la desfeta de la família. La mare acusa al pare, el pare fart de la mare marxa i al final quan la dona ja no li queda res: ni contactes, ni aspiracions ni família, ni servei, desfeta en la vergonya i sumida en la desesperació busca refugi en la seva filla (la culpable) que condescendent l’abraça tot rient per sota el nas. Mare ingrata, filla perversa, marit pretensiós... Una família que la balla magre i uns personatges molt ben construïts, molt reals reflex d'una època difícil en una europa complicada.

Qualificació: Un deliciós ball de màscares on els protagonistes dansaran al ritme de les aigües.

Recomenable ****

Títol: EL BAILE (Le Bal)

Autor: Irène Némirowsky

Traducció: Magdalena Guilló

Ed. Muchnik Editores, Barcelona, 1987

Pàgines 136

EL MAGNETIZADOR d’E.T.A Hoffmann- Crítica literària

 EL MAGNETIZADOR    d’E.T.A Hoffmann

 

Ens trobem davant d’un llibret aparentment senzill de fàcil i ràpida lectura. Les aparences enganyen i en aquest llibre es demostra que la ment i el món que veiem és producte de nosaltres mateixos. La realitat és ben diferent d’allò que percebem com a tal. Un llibret de mida reduïda, sí, de lletres grosses sí ,però de contingut espès, tot i les amables il·lustracions que alleugeren una mica el contingut, ajuden a fer-se una imatge mental de l’escena i relaxen per uns segons el lector de la tensió de la lectura d’aquesta difícil i costeruda matèria de la psique humana, els somnis, les teories psicoanalítiques...

En el fons del llibre hi batega el mal, diu en el pròleg Bravo de la Varga i tant! Sort d’això, que en teoria ens trobem davant d’un relat de misteri i terror, propis de la literatura romàntica i que exercirà una influencia en autors posteriors com Poe o Théophile Gautier.Per més que sembli no és el Mag Lari aquest de la portada és un maligne hipnotitzador. Es pot realment controlar algú per mitjà de la hipnosi? Alban, l’enigmàtic magnetitzador pretén situar-se per damunt del bé i el mal per sotmetre les seves víctimes a la seva voluntat. Recorden la peli de Woody Allen El malefici de l’Escorpí de Jade? Aquell hipnotitzador d’escenari que converteix Allen i Hunt en dues titelles col·laboracionistes del seu crim sense que ells se’ns adonessin de res. A l’escenari feia el show que després continuaria a la vida real per omplir-se les butxaques aquell estafador. No es pot negar que el tiu era bo. Hoffmann explica una història similar però sense cap paròdia amb tot la cruesa i negror del Romanticisme més obscur i màgic en el que camufla les teories i sensacions de l’època.

Una temàtica complicada en una trama entorn una família a la qual tots expliquen la seva història, la seva opinió o experiències vers el tema però sense aportar cap solució cap conclusió. Cadascú experimenta la realitat i el poder de la ment humana i dels somnis segons la seva pròpia visió de la vida i de la realitat. Un relat molt à la mode en una època on totes aquestes problemàtiques eren els focus principals de debats i argumentacions entre individus i entre escoles i teòrics que exposaven la seva pròpia opinió dels fets. Hoffmann recull tot aquest sentir de l’època, aquesta realitat i la insereix en un relat de fantasia i terror, un altre element de moda en aquella època romàntica en la qual es pretenia furgar la ment humana per poder endevinar-hi les més fosques intencions ja que la realitat els mostrava diàriament els horrors que la natura humana pot realitzar: guerres, tiranies, horror, mutilació, sofriment, penúries pobresa, malalties, Napoleó.... moltes i moltes desgràcies provocaven que els científics intentessin esbrinar el funcionament de la ment per poder intervenir-hi i les artistes es preocupaven de plasmar l’horror com a denuncia però també d’esbargir-se´n inventant-se móns meravellosos i exotismes paradisíacs.

Un relat obscur com el món obscur de la ment i la fantasia romàntiques escrites per un ànima exaltada per les circumstàncies d’una època fatal. Respirar tres cops abans de llegir i no contenir gaire temps la respiració, correu risc de morir ofegats o hipnotitzats.

Qualificació: Mentalitza´t i magnetitza´t abans de llegir **

Títol: EL MAGNETIZADOR (Der Magnetiseur. Eine Familienbegebenheit)

Autor: E.T.A Hoffmann

Traducció: Joan Fontcuberta

Ed. Barcelona: Bambú Lletres majúscules, 2010.

Pàgines 95 (més quadern documental sobre l’autor i l’època)

© Text i imatge per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)

¿POR QUÉ LAS MUJERES SIEMPRE QUEREMOS MÁS?- Crítica cinematogràfica

¿POR QUÉ LAS MUJERES SIEMPRE QUEREMOS MÁS?

“No sólo se habla de sexo en Nueva York, también en París”

Bé, un subtítol molt clar i definidor del que tracta la pel·lícula. Sí, és cert, té un format i una estètica molt semblants a la original Sexo en Nueva York però té l’encant de passar a París. No es que la ciutat en sí sigui un marc incomparable i definitori de la història ha que no hi apareix gaire, almenys les postals típiques que tots esperaríem d’una comèdia francesa però aquesta cinta escapa als tòpics estètics però no als de contingut.

Les protagonistes son tres dones joves, professionals amigues des de la infància i que comparteixen sessions de piscina, dinars, compra mentre fan teràpia de parella així expliquen els seus problemes, o no, fet que les conduirà a més d’una solució equivocada. És molt fàcil parlar sense estar en la pell d’un altre per més que sigui del mateix sexe. O potser sí que les dones tenim una psicologia un tant peculiar, difícil, segons els homes però veient el panorama masculí que es descriu en la pel.li, no gens apartat de la realitat, no m’estranya: egocèntrics, masclistes, insegurs, apalancats... Moderns? Potser sí, però no en aquella modernitat que caldria, que les dones modernes esperaríem pel que fa a la igualtat: repartiment de tasques de la llar i equiparament de sou, tracte d’igualtat i respecte a la feina, etc... bé ja sabeu, la llista de sempre. Ells tenen molta feina, segur que sí, però nosaltres també. És cert que avui dia no té perquè ser el mascle el que vagi a treballar i tingui el millor sou, les condicions laborals d’avui dia sí que són igualitàries perquè deixen a qui sigui (homes, dones, llicenciats o analfabets) al carrer quan convé sense cap distinció.

“Liberté, Égalité, Fraternité” Allez enfants de la Patrie... Bé, doncs, ja sigui a França o al Congo les condicions de la dona continuen essent dures ja que juga amb clara desavantatge tot i creure´s moderna i superwoman, la veritat és que encara no hem trobat la fórmula màgica que ens faciliti una mica les coses però la pel·lícula ofereix certes idees. A grans mals grans remeis: comprar o rajar dels homes ofereix un gran alleujament espiritual que repercuteix positivament en l’estat emocional i físic de la dona. No és una pel·lícula feminista ni es frivolitzen massa els sentiments al contrari simplement els retrata, és una fotografia de la vida i com tot passa en realitat: ara una sal i ara una de pebre. Marie és doctora i mare de dos nens. El seu marit és pintor i no ha venut ni un quadre però és motll carinyós i estima amb bogeria la seva familia. Ella porta el sou i tira la casa endavant. Us sona?. La següent parella la conforma Florence una creativa publiocitaria que treballa sense cap recoenixement en una agència amb un cap masclista i frívol i amb un marit del mateix estil. Tot i que ell afirma que treballa 12 hores diraies perquè ella compleixi el seu somni: tenir un pis enorme al centre de Paris, un fill i un marit guapus. I sí, ho té però a quin preu? El seu matrimoni fa temps que fa aigües i la situació acabarà explotant.

I la tercera del trio d’amigues és una advocada de cor noble i ideals utòpics que treballa per causes perdudes defensant grans desgraciats i companyies fraudulentes i que és clar no li paguen però a ella li calen treballs de renom per fomentar la seva carrera i créixer en el mon dels taurons legals. Una ruïna de vida i de sou però ho compensa comprant-se pantalons a boutiques per 360€, Obscè? Paranoic?. Terapèutic segons ella.

Ninguna està contenta amb la seva vida però poc a poc s’adonaran que aquesta és la vida que també han contribuït a fer-se pel què no es que es resignin sinó que en trobaran un nou sentit, li donaran una nova oportunitat ara després de veure les orelles al llop podran reconduir la seva vida i transformar-la, o no? Però potser ja els hi va bé. L’amor com a gran teló de fons a la ciutat de Paris. Moralina: “Més val dolent conegut....Tot i què....”.

Qualificació: No està malament ***

Fixta tècnica:

Títol ¿POR QUÉ LAS MUJERES SIEMPRE QUEREMOS MÁS? (Tout pour plaire)

Direcció i guió: CécileTelerman.
Pais: França.
Any: 2005.
Duració: 105 min.
Gènere: Comèdia.
Interpretació: Mathilde Seigner (Juliette), Anne Parillaud (Florence), Judith Godrèche (Marie), Mathias Mlekuz (Pierre), Thierry Neuvic (Julien), Pascal Elbé (Simon), Pierre Cassignard (Benoît), Pascal Elso (Calígula), Marc Citti (Guillaume), Bernard Yerles (Xavier).
Producció: Yann Gilbert i Cécile Telerman.
Música: Adrien Blaise.

WEB http://www.golem.es/porquelasmujeres/ 

© Text i imatges per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)