Un bloc dedicat a la cultura diària, tot allò que llegim, tot allò que veiem, visitem o escoltem. Una opinió personal amb ànim constructiu i cultural.

dimecres, 29 de setembre de 2010

“Santa Joana dels Escorxadors o Santa Joana de les Vagues Generals” Crítica literària.



Sembla que l’obra de teatre de Bertolt Brecht (1898-1956) Santa Joana dels Escorxadors, escrita el 1955 després de la tornada del exili dramaturg a l’Alemanya de l’Est està en vogue. En aquell moment el dramaturg treballarà de manera molt compromesa amb el teatre: serà director del Deutscher Theater i fundarà el Berliner Ensemble i tornarà a brillar amb llum pròpia a les capitals europees, fet que propiciarà tensions amb el SED (Partit Socialista Unificat d’Alemanya) i amb buròcrates culturals pel que algunes de les obres proposades per Brecht, com Santa Joana dels Escorxadors, seran refusades pel reflex de l’atmosfera convulsa i reivindicativa d’entreguerres que mostra l’obra.

El text té un argument aparentment senzill: el magnat de la carn de Chicago intenta, per mitjà de manipulacions i especulacions fer-se amb el control del trust, fet que deixarà milers d’obrers al carrer i els treballadors de les indústries satèl·lit en una greu situació pel que hauran de tancar les fabriques. Un poble arruïnat, escanyat per la cobdícia d’un sol home que sap jugar les seves cartes per anar apretant i no escanyar, però no es podrà dir el mateix del seu segon, que veien l’exemple del seu cap anirà més lluny, fins al final i sense pietat. Una dona apel·larà a la justícia divina i intentarà obrir els ulls dels capitalistes carnissers sense èxit. Com va fer Jesucrist, Joana Dark radicalitzarà la seva postura, abandonant l’ordre dels Capells Negres a la que pertanyia per implicar-se al fons en la seva causa; en estovar el cor de Mauler, el magnat de la carn sense escrúpols, però serà predicar en el desert. Tots son víctimes i a l’hora enemics, els diners generen desconfiança i la desconfiança genera especulacions i males accions: violència que genera violència. Com es pot eradicar? La solució és kafkiana; amb violència o resignació. És el destí, és un ordre del cosmos el que genera aquesta roda del capitalisme: els homes creen un sistema que es trona pervers i es gira contra ells i ningú no pot fer-hi res, simplement deixar que el món giri, segueixi fins que sorgeixi un nou dia i que aquest dugui un bri d’esperança.

És un delicat joc d’equilibris. Brecht ho veia clar i ho veiem clar tots avui dia de vaga general: la societat està dividida en classes claríssimament i no interessa que això canviï. A qui no interessa?. Als de dalt, és clar però Brecht també afegeix els comunistes com a culpables d’incitar violència per eliminar la violència que sofreixen els compatriotes. Així, la societat, gràcies o per culpa del sistema capitalista està dividida en grups: els de dalt (els que manen i fan ballar els de baix al seu ritme), els del mig (còmplices i “pilotes” dels de dalt però que són els primers que se’ls giren en contra i inciten els de baix) i els de baix; la massa gegant i sense cara que crida sempre descontenta i quan es mobilitza avança valenta de cruspir-se els del mig i els de dalt. Cal vigilar-la, control.lar-la («Panem et circenses» ja sabeu: “Apoyaré”, Tele 5, futbol i demés tonteries que ens tenen a tots adormits, anestesiats, mentre els de dalt mouen els fils – aquesta teoria vox populi no li falta part de raó però alguns van més enllà tot denunciant la Conspiració i denuncien reunions secretes de les altes esferes com la que vam tenir per aquí aquest darrer juliol i que el llibre de Daniel Estulin explica molt bé-).

Una teoria de la societat ja sigui la dels anys 50 d0entreguerres que Brecht descriu o que sempre han denotat d’altres autors antics i contemporanis; la societat estamental o societat de classes. Així Brecht la descriu per boca de la seva protagonista: La societat, segons diu Joana Dark: “...un quants a dalt, ben asseguts, i a baix resta la majoria. Els instal·lats al cim criden: Pugeu aquí dalt, hi cabem tots plegats (Zapatero diu “apoyaré...”, l’oposició diu “haremos la reforma”). Segueix dient Joana: Però si t’ho mires ben de prop, t’adones que hi ha alguna cosa fosca entre les dues situacions. (...) Un tauló, en forma de gronxador (la societat). Funciona com nua bàscula: un extrem depèn de l’altre. Quan els uns resten dalt de tot, poden fer-ho perquè els de sota els mantenen amb llur pes (els impostos i demés “aguantes”). Si aquests en sortissin, els de dalt baixarien de cop i si hi volguessin tornar a pujar haurien de cedir llocs(ostres!!!). Per això, fatalment, els de dalt volen que els altres restin a baix, quiets tota la eternitat, sense poder pujar, (us sona?)...

La “gràcia” de l’obra és que Brecht fa demagògia o didàctica com deia ell per mitjà del teatre, un gènere obert que permet aquesta classe de continguts i de missatges, però no es casa amb ningú; és a dir; l’obra la planteja com un científic: exposa el problema i com el viuen cada un dels grups que hi ha representats però sense defensar-ne cap deliberadament i pretén aquesta mateixa objectivitat del seu lector que si en un primer moment es pot solidaritzar amb Joana i la causa dels més dèbils, més tard comprendrà que també els forts actuen així per necessitat, per supervivència. Ningú regala res i tothom mira pel propi interès, per sobreviure, ja sigui capitalista, obrer o religiós. Tothom pretén defendre lo seu. És una reacció molt humana i legítima. No ens hem d’escandalitzar simplement ser flexibles i pensar què faríem nosaltres si estiguéssim en la situació dels altres. Brecht ens proposa un gran exercici d’empatia sota l’aparent temàtica de la lluita de classes que amaga el tema principal de l’obra: Sobreviure. A qualsevol preu?, us podeu preguntar. Bé, allà cadascú amb la seva moral i el que pugui respondre que llenci la primera pedra. Som depredadors no hi ha res a fer.

Una altra gràcia afegida. Com el capitalisme i els problemes endèmics del sistema fa anys que es donen i van ressorgint a mida que el món torna a girar, ja hi som de nou. El lector pot veure-hi clarament les similituds i pensar: “Ostres. Una obra amb plena vigència!”. Els obrers convoquen una vaga general per denunciar els abusos dels de dalt, hi ha trets, violència, i... com us penseu que acabarà tot plegat?... Llegiu l’obra és realment una crònica del 29-S i si no temps al temps...

Brecht un clàssic en plena actualitat que no vindria tornar a llegir i a programar en els teatres ja que ens ensenya molt sobre la natura humana. És un exercici de reflexió sobre la nostra societat que en aquests dies tan convulsos més valdria que tots aturéssim màquines i penséssim una mica què ens estem fent a nosaltres mateixos.

Bertolt Brecht “Santa Joana dels Escorxadors”.Barcelona: Ed.62. Els llibres de l’Escorpí Teatre El Galliner, 1976.



© Text per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)







dilluns, 27 de setembre de 2010

La Mercè 2010, Un esclat de llum, color i magia enmig del temporal gris de la crisi

Han acabat les festes de Barcelona però el record d’aquests dies el duran amb ells 1,4 millions de visitants.
En temps de crisi tots ens hem d’estrènyer el cinturó i els “de dalt” també ja que han de donar exemple. Les fetes de la Mercè d’enguany tampoc s’han lliurat del “tijeretazo”: han durat menys dies i s’han celebrat menys actes que en altres edicions però no s’ha notat gaire: han actuat artistes d’arreu i han ofert als visitants uns dies  amb una programació farcida d’espectacles plens de llum, màgia i color en els que la crisi ha quedat “aparcada” a casa durant una estoneta.
Concerts de gom a gom, espectacles infantil a vessar, espectacles nocturns on no cabia ni una agulla i un Piromusical, com a colofó, multitudinari. En resum, un èxit “abaratit” però efectiu.
Divendres al vespre va ser una meravella. La cita era “quan es fa fosc”, amb aquestes paraules les expectatives eren altes, afegint  l’encant del lloc que era impagable (el Parc de la Ciutadella) i sí, és cert, era impagable; era gratuït. Si durant el dia els més menuts van veure´s aclaparats amb tantes activitats i tantes emocions quan es va pondre el sol va ser el torn dels joves i adults als que els esperava una increïble vetllada d’espectacles increïbles: ballarins voladors, jocs de làsers i música que semblava que responien al joc dels focs d’artifici que hi havia a la mateixa hora a la platja. Per aquí pam i per allà pum. En un moment tot el cel era llum, color i música. La fantasia era la reina de la nit i seduïa a tots els presents. Una fantasia que va fer possible, per mitjà de la tècnica, convertir l’estàtua de la cascada del Parc de la Ciutadella en mil i un escenaris diferents als que una música representativa els feia el compàs.

I el fi de festa?, quin fi de festa!. Alguns diran, el mateix de sempre. Sí, però cada any és especial i aquest any també ho va ser. La màgia del Piromusical és que t’emociona de totes totes, tant si el veus en directe com si el veus per la televisió (en el meu cas el veia “dual” a la tele i per la finestra, en la llunyania). Felicitats a tots els que han fet possible, un any més, que malgrat un pressupost més modest, els ciutadans puguem gaudir de la festa al carrer i ens puguem oblidar dels mals temps per uns instants tot gaudint de la llum, el color, la música i el caliu d’aquestes festes que tan ens agraden on tradició i modernitat ens agermanen. I per molts anys!

© Text  per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)

26 de Setembre JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI: UN VIATGE EN EL TEMPS



Aquest primer diumenge de tardor hi havia cita obligada amb la Història: present, passada i futura. En el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, els museus i entitats culturals obrien les seves portes a altres móns a tots aquells que es volien deixar seduir i gaudir de la cultura, la història i la ciència en família, sense cap cost. Una oportunitat calia aprofitar. A la nostra comarca també es podia gaudir d’iniciatives ben diverses. A més, el sol i les suaus temperatures propiciaven que la gent sortís al carrer i participés de la gran festa dels museus.

El Parc Arqueològic de la Cella Vinaria- CAT Vallmora-Teià es va sumar a la festa i celebrava una jornada de portes obertes. Calia aprofitar l’avinentesa de visitar-lo ja que el complex val molt la pena. Es tracta d’un bonic recinte, de vistes privilegiades, en el que es troba el CAT (Centre d’Acollida Turística) i un espai annex on està ubicat el jaciment arqueològic on es reprodueixen un parell de premses de vi romanes reconstruïdes seguint els models indicats per les fonts escrites i per les restes trobades en d’altres jaciments d’aquest tipus. La visita s’inicia en l’edifici del CAT amb el visionat de l’audiovisual de benvinguda on s’explica breument qui era l’amfitrió de la Cella Vinaria en època romana. Seguidament, es realitza la visita al jaciment arqueològic que es pot visitar de dues maneres: fent una visita de manera lliure, tot seguint les panells informatius i dibuixos que il·lustren les explicacions sobre què és cada zona de la cella vinaria i que s’hi feia quan aquesta encara estava en funcionament, o bé es pot optar per fer una visita guiada, opció altament recomanable, ja que en quasi una hora i pel mòdic preu de 2 €, una arqueòloga acompanya el visitant tot il·lustra cada zona del jaciment amb explicacions amenes sobre què era una cella vinaria i com es treballava en cada part del procés per a l’extracció del apreciat líquid. El recorregut guiat finalitza amb un tast d’excel·lent vi d’Alella. Cal dir però, que actualment s’està treballant per a que en un breu futur es pugui veremar les vinyes plantades per Alella Vinícola en el mateix recinte i poder reproduir el procés complert per a l’obtenció del vi, elaborat absolutament de manera tradicional, com es feia en l’època romana. Una manera perfecta d’acabar el recorregut.

El visitant surt del complex content, no tan pel vi, sinó per haver participat per un dia del nostre patrimoni, del llegat dels nostres avantpassats en una experiència màgica en la que en una hora es travessen dos mil anys d’història per veure com vivien aquelles gents, sorprenentment no tan diferent de com ho fem nosaltres avui dia. Amb la bellesa de la Mediterrània que s’estén als peus del complex, que s’erigeix majestuós, reivindicant-se, envoltat d’enormes grues i d’edificis moderns a mig fer en una mena de comunió entre passat i present, on les restes dels nostres avantpassats, el nostre patrimoni, sembles donar el relleu al futur gràcies a la ciència i la tècnica eines que ens permeten anar cap endavant i alhora desenterrar i entendre d’on venim. Un país que entén i valora el seu passat té un ferm present i un pròsper futur. Així es desprèn de les virtuts que l’audiovisual de benvinguda diu que té bon romà, virtuts que cal preservar avui dia.

En el CAT s’informarà els visitants que ho desitgin sobre d’altres jaciments arqueològics o riqueses del patrimoni de la nostra comarca i del nostre país, també es pot adquirir un bonic record de la visita (una samarreta o un clauer decorats amb motius ibers o una exquisida reproducció d’ornamentació romana). També hi ha a la venta una gran varietat de vins i caves de la D.O Alella. I si tanta emoció ens ha obert la gana i el visitant vol recuperar forces podeu fer un mos al bar del CAT tot admirant la bellesa de l’entorn on està situat el complex.
A més de tots aquests serveis, Parc Arqueològic de la Cella Vinaria- CAT Vallmora-Teià ofereix tot un seguit d’activitats per grans i petits destinades a gaudir encara més del complex: tast de vins de la D.O Alella, jocs pels menuts, festes romanes com la de la Vinaria Rustica, celebrada els passats 4 i 5 de setembre on a més de recrear la vida dels romans a la cella vinaria, fer balls i danses romanes i de presentar la indumentària de les legions, els visitants van poder degustar especialitats romanes així com dinar porc rostit a la romana, evidentment.

El complex ofereix activitats per a tots els gustos i a tocar de casa. 
Estigueu atents a la web: http://www.cella-vinaria.cat/ 



© Text i fotos per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)