Sembla que l’obra de teatre de Bertolt Brecht (1898-1956) Santa Joana dels Escorxadors, escrita el 1955 després de la tornada del exili dramaturg a l’Alemanya de l’Est està en vogue. En aquell moment el dramaturg treballarà de manera molt compromesa amb el teatre: serà director del Deutscher Theater i fundarà el Berliner Ensemble i tornarà a brillar amb llum pròpia a les capitals europees, fet que propiciarà tensions amb el SED (Partit Socialista Unificat d’Alemanya) i amb buròcrates culturals pel que algunes de les obres proposades per Brecht, com Santa Joana dels Escorxadors, seran refusades pel reflex de l’atmosfera convulsa i reivindicativa d’entreguerres que mostra l’obra.
El text té un argument aparentment senzill: el magnat de la carn de Chicago intenta, per mitjà de manipulacions i especulacions fer-se amb el control del trust, fet que deixarà milers d’obrers al carrer i els treballadors de les indústries satèl·lit en una greu situació pel que hauran de tancar les fabriques. Un poble arruïnat, escanyat per la cobdícia d’un sol home que sap jugar les seves cartes per anar apretant i no escanyar, però no es podrà dir el mateix del seu segon, que veien l’exemple del seu cap anirà més lluny, fins al final i sense pietat. Una dona apel·larà a la justícia divina i intentarà obrir els ulls dels capitalistes carnissers sense èxit. Com va fer Jesucrist, Joana Dark radicalitzarà la seva postura, abandonant l’ordre dels Capells Negres a la que pertanyia per implicar-se al fons en la seva causa; en estovar el cor de Mauler, el magnat de la carn sense escrúpols, però serà predicar en el desert. Tots son víctimes i a l’hora enemics, els diners generen desconfiança i la desconfiança genera especulacions i males accions: violència que genera violència. Com es pot eradicar? La solució és kafkiana; amb violència o resignació. És el destí, és un ordre del cosmos el que genera aquesta roda del capitalisme: els homes creen un sistema que es trona pervers i es gira contra ells i ningú no pot fer-hi res, simplement deixar que el món giri, segueixi fins que sorgeixi un nou dia i que aquest dugui un bri d’esperança.
És un delicat joc d’equilibris. Brecht ho veia clar i ho veiem clar tots avui dia de vaga general: la societat està dividida en classes claríssimament i no interessa que això canviï. A qui no interessa?. Als de dalt, és clar però Brecht també afegeix els comunistes com a culpables d’incitar violència per eliminar la violència que sofreixen els compatriotes. Així, la societat, gràcies o per culpa del sistema capitalista està dividida en grups: els de dalt (els que manen i fan ballar els de baix al seu ritme), els del mig (còmplices i “pilotes” dels de dalt però que són els primers que se’ls giren en contra i inciten els de baix) i els de baix; la massa gegant i sense cara que crida sempre descontenta i quan es mobilitza avança valenta de cruspir-se els del mig i els de dalt. Cal vigilar-la, control.lar-la («Panem et circenses» ja sabeu: “Apoyaré”, Tele 5, futbol i demés tonteries que ens tenen a tots adormits, anestesiats, mentre els de dalt mouen els fils – aquesta teoria vox populi no li falta part de raó però alguns van més enllà tot denunciant la Conspiració i denuncien reunions secretes de les altes esferes com la que vam tenir per aquí aquest darrer juliol i que el llibre de Daniel Estulin explica molt bé-).
Una teoria de la societat ja sigui la dels anys 50 d0entreguerres que Brecht descriu o que sempre han denotat d’altres autors antics i contemporanis; la societat estamental o societat de classes. Així Brecht la descriu per boca de la seva protagonista: La societat, segons diu Joana Dark: “...un quants a dalt, ben asseguts, i a baix resta la majoria. Els instal·lats al cim criden: Pugeu aquí dalt, hi cabem tots plegats (Zapatero diu “apoyaré...”, l’oposició diu “haremos la reforma”). Segueix dient Joana: Però si t’ho mires ben de prop, t’adones que hi ha alguna cosa fosca entre les dues situacions. (...) Un tauló, en forma de gronxador (la societat). Funciona com nua bàscula: un extrem depèn de l’altre. Quan els uns resten dalt de tot, poden fer-ho perquè els de sota els mantenen amb llur pes (els impostos i demés “aguantes”). Si aquests en sortissin, els de dalt baixarien de cop i si hi volguessin tornar a pujar haurien de cedir llocs(ostres!!!). Per això, fatalment, els de dalt volen que els altres restin a baix, quiets tota la eternitat, sense poder pujar, (us sona?)...
La “gràcia” de l’obra és que Brecht fa demagògia o didàctica com deia ell per mitjà del teatre, un gènere obert que permet aquesta classe de continguts i de missatges, però no es casa amb ningú; és a dir; l’obra la planteja com un científic: exposa el problema i com el viuen cada un dels grups que hi ha representats però sense defensar-ne cap deliberadament i pretén aquesta mateixa objectivitat del seu lector que si en un primer moment es pot solidaritzar amb Joana i la causa dels més dèbils, més tard comprendrà que també els forts actuen així per necessitat, per supervivència. Ningú regala res i tothom mira pel propi interès, per sobreviure, ja sigui capitalista, obrer o religiós. Tothom pretén defendre lo seu. És una reacció molt humana i legítima. No ens hem d’escandalitzar simplement ser flexibles i pensar què faríem nosaltres si estiguéssim en la situació dels altres. Brecht ens proposa un gran exercici d’empatia sota l’aparent temàtica de la lluita de classes que amaga el tema principal de l’obra: Sobreviure. A qualsevol preu?, us podeu preguntar. Bé, allà cadascú amb la seva moral i el que pugui respondre que llenci la primera pedra. Som depredadors no hi ha res a fer.
Una altra gràcia afegida. Com el capitalisme i els problemes endèmics del sistema fa anys que es donen i van ressorgint a mida que el món torna a girar, ja hi som de nou. El lector pot veure-hi clarament les similituds i pensar: “Ostres. Una obra amb plena vigència!”. Els obrers convoquen una vaga general per denunciar els abusos dels de dalt, hi ha trets, violència, i... com us penseu que acabarà tot plegat?... Llegiu l’obra és realment una crònica del 29-S i si no temps al temps...
Brecht un clàssic en plena actualitat que no vindria tornar a llegir i a programar en els teatres ja que ens ensenya molt sobre la natura humana. És un exercici de reflexió sobre la nostra societat que en aquests dies tan convulsos més valdria que tots aturéssim màquines i penséssim una mica què ens estem fent a nosaltres mateixos.
Bertolt Brecht “Santa Joana dels Escorxadors”.Barcelona: Ed.62. Els llibres de l’Escorpí Teatre El Galliner, 1976.
© Text per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada