Un bloc dedicat a la cultura diària, tot allò que llegim, tot allò que veiem, visitem o escoltem. Una opinió personal amb ànim constructiu i cultural.

diumenge, 14 de novembre del 2010

“L’Habitació de Verònica” d’Ira Levin -Crítica teatral


En el programa de mà, el director i actor del muntatge afirmà estar d’acord amb la qualificació que fa el mateix Stephen King sobre Ira Levin que el considera com  el rellotger suís del suspens. Jo també hi estic d’acord.  

Entrem a la sala i ens trobem gairebé a sobre del pati de butaques l’escenari on hi ha representada les parets i el contingut (tapat amb llençols, ja dóna al yuyu) d’una habitació , de l’habitació de la Verònica com descobrirem de seguida. Comença l’obra, gent normal i un diàleg que no s’acaba de caçar, parlen de no se què, costa ficar-s´hi i deixar enrera els problemes de la vida diària i el carrer però aquest esforç per entendre es va traduint en tensió.


El text t’atrapa, els actors es van ficant el públic a la butxaca sense qe se’n adoni i el decorat, tan simple i cartoné a primera vista acaba agafant un es dimensions tràgiques. El thriller està servit. La venjança es cobra freda i mica en mica es va refredant, a mida que el text avança i els personatges es van convertit en els diabòlics Hyde... ja res és el que sembla. El públic s’agafa fort a les butaques, la tensió es palpa en l’ambient. Ningú tus, ningú pela cap caramel, no sona cap mòbil despistat. Tothom està atent al xàfec que ens caurà sobre platea d’un moment o altre. Sembla que s’intueix per on anirà el text però no, t’enreden un cop i un altre. Els personatges tenen mil màscares i la veritat s’escola entre els dits com sorra però la versemblança queda. La història te la creus i pateixes com a espectador. Quin malson!.

Sembla, talment que ens trobem al cinema, mirant (o no mirant) una pel·lícula de por. L’espectador vol apartar la vista sap que el final serà fascinant però el camí per arribar-hi és tortuós, la tensió creix, l’angoixa ens atrapa, el personatge de la “verònica” jove veu que ha caigut en el parany i no serà fàcil deslliurar-se’n. Està més perduda que Ariadna en el laberint i el seu Teseu no està per ajudar-la, ans el contrari, tot és una maquinació infernal, un miratge, un malson, ha caigut en un pou fosc del qual no en podrà sortir ben parada. Ella ho sa i el públic també que sigilós pateix per ella però també comença a sentir pietat pels altres, grans monstres de l’escena, actors d’una comèdia dels horrors, un metateatre espantós que aconsegueix la genialitat de plasmar un thriller en un escenari teatral, cosa gens fàcil i poques vegades aconseguides amb tanta solvència.

Felicitats a tot l’equip i al director per tan monstruosa representació dels instints humans més animals, on es barreja la passió  amb la venjança, l’odi amb la redempció. Una feina de monstres!, Felicitats i continueu fent patir a molts espectadors més que estaran encantats d’assumir el paper de víctimes passives de tal terrible i abominable historia digne del millor Hitchcock. Jugueu al qui és qui i no perdeu detall perquè la història té tela (o teranyina com en els millors castells gòtics).

Valoració: Per passar una estona de por (en sentit figurat i literal) ****

Espai: Club Capitol Sala 2
Direcció i adaptació: Hèctor Claramunt
Text original: Ira Levin
Actors: Pep Anton Muñoz, Mercè Montalà, Hèctor Claramunt i Silvia Marty
Duració: 1hr.30mins.

© Carme Folch.


dilluns, 8 de novembre del 2010

“LOS GIRASOLES CIEGOS” de Alberto Méndez- Crítica literaria

“LOS GIRASOLES CIEGOS” de Alberto Méndez- Crítica literaria


Esta obra no es otra novela sobre la Guerra Civil más. No es otro libro de “rojos” más, ni una apología al comunismo, ni a la República ni nada de todo eso.

Trata sobre la Guerra Civil sí, sobre personajes que han sufrido las barbaridades del fratricidio, concretamente las experiencias de unos republicanos, pero también hay protagonistas supuestamente “afectos” al Régimen pero que detrás de esa máscara o debajo de esa fachada se encentran personas ficticias de carne y hueso. Me explicaré.

El autor combina datos ciertos con ficción, pero tampoco es una novela histórica. Es una compilación de cuatro historias cuyo núcleo central gira entorno a las vicisitudes de la Guerra Civil Española son cuatro personajes centrales rodeado por otros secundarios que también tienen mucha importancia ya que de la suma de todos ellos se concluye que ni los unos ni los otros ganaron ya que todos lucharon para defender “lo suyo” pero sufrieron mucho por el camino. Da igual si al final la Historia siempre la explican los ganadores porque siempre hay alguien dispuesto, como Méndez, a puntualizar, relativizar y matizar los hechos con datos contrastados. El autor no sólo noveliza la visión del bando derrotado sino que le devuelve su dignidad, le humaniza y lo legitima como un co-ganador. Perdieron “oficialmente” sí pero ganaron por el sólo hecho de resistir y de luchar. Hay un personaje que afirma que quizá hubiera sido mejor bajar los brazos desde el primer momento y que con una rendición prematura se hubiera asestado un golpe ganador e inesperado al Régimen y al bando nacionalista. ¿Quién sabe?. Pero lo cierto es que por orgullo, por honor o porque venimos de donde venimos (celtas y romanos grandes batalladores) nadie bajó los brazos. Y aquí está Méndez para explicar los avatares internos de los protagonistas de ambos bandos y para denunciar la absurdidad de la guerra y el genocidio que supuso.

La obra está estructurada en cuatro capítulos llamados “derrotas” por lo que ya se ve el ánimo del autor. En cada una de ellas hay un supuesto narrador que dice encontrar los datos (cartas, actas, documentos oficiales o habla con testimonios) y en los que se estructura la narración (sea en los diálogos, monólogos o de forma epistolar) por lo que nos cuenta la historia. Ese tópico literario es muy efectivo ya que, en cierto modo, legitima la historia que se trasmite y le da veracidad. Dicho de paso, así el autor muestra su destreza hilando la historia con su propio pensamiento y apelando a temas ontológicos y filosóficos: la vida, la muerte, el horror, el sufrimiento, la lucha por la supervivencia, la absurdidad de la guerra… demostrando su gran humanismo y su gran nivel intelectual, con gran elegancia y sin amarillismos.

En los relatos encontramos un hermano que sufre por estar separado de su hermano o de su familia, un novio que añora a su novio, un hijo que no entiende a su padre, unos padres que buscan comprender a su hijo y revivir su el recuerdo, un amantísimo esposo y padre que prefiere vivir de estraperlo en un armario pero que sigue luchando por sus ideales, por su profesión y, sobretodo, por su familia y camaradas, un sacerdote con mala consciencia por lo que está ocurriendo y que acaba renegando de la fe (o de la iglesia y de la política) para seguir los instintos naturales y vivir como los Girasoles Ciegos (título de la obra) aquella gente corriente, con vidas normales que sólo quiere seguir en su normalidad, amando a los suyos y haciendo y creyendo aquello que cree que debe sin hacer mal a nadie.

La obra destila sensibilidad y respeto, por ambos bandos, por las circunstancias de cada cual que los obligaron a hacer lo que hicieron y por encima de todo,  aboga por la libertad y por hacer un canto a la memoria de todos aquellos que cayeron y que murieron por lo que creían y por amor a los suyos.
No se conformen sólo con haber visto la película.

Valoración: Imprescindible ****

Título: LOS GIRASOLES CIEGOS
Autor: Alberto Méndez
Ed. Anagrama, Barcelona, 2004
Págs. 155

© Texto por: Carme Folch

“LA MAJORIA DE SUÏCIDIS SÓN EN DIUMENGE” d’ Anna Burzynska- Crítica teatral


“LA MAJORIA DE SUÏCIDIS SÓN EN DIUMENGE”  d’ Anna Burzynska-
Crítica teatral

Ahir era diumenge, quin millor dia per anar a veure aquesta obra?. Doncs, allà hi vam ser. La vam veure? Més o menys entre els caps de la multitud Cal anotar que aquesta sala està ben habilitada però potser la ziga-zaga de butaques podria ser més marcada o sinó amb una lleu inclinació del terra com una platea de cine hagués estat bé).

Ja situats en aquell forn de pollets que després va passar a ser refrigeradora de carns magres vam estar atents quasi l’hora i trenta cinc minuts que va durar l’espectacle. És una obra un tant monòtona pel que de vedades es va fer un pèl densa, agreujar per algunes sobreinterpretacions, d’altra banda facilitades pel text, els actors van estar força correctes, sembla que, al contrari que la temperatura de la sala, es van anar escalfant minut a minut (tot i que quasi tota l’obra estan pràcticament despullats). El text era monòton sí, però si bé és cert que els diumenges també ho són, sobretot per aquells addictes al treball, com representaven que eren els personatges, que acaben destapant-se com addictes a les mentides (curiós que Martínez es trobi en una situació similar a la sèrie de la tv).

Al final, com a tota bona obra bé el gran badabúm, cauen les màscares: ni son tan yuppies (nota: s’hauria de modernitzar el concepte o nostrar “visquies” yupi=visca), ni són tan workaholics ja que poden viure perfectament sense treballar això sí emprant el temps en altres tasques igual d’agraïdes com els passejos en tramvia, les estades a casa dels col·legues o les mentides. Ostres, és cert, mentir porta molta feina: concebre la mentida, dir-la i que coli, recordar-la per no ficar la pota i que t’enxampin i inventar-se més mentides en un efecte non-stop  i si no veniu a veure l’obra i ho comprovareu. Com acaba aquest joc? Hi haurà suïcidi ja que de motius no en falten? I si hi ha, com serà? Esquitxarà la iaia de la primera fila?. Totes aquestes qüestions no resoltes les deixo per l’agradable experiència dels espectadors. Salut i feina.

Valoració: Per passar un vespre (de diumenge o no) agradable ***

Espai: Sala Muntaner
Del 27 d’Octubre al 28 de Novembre de 2010
Director Artístic: Josep M. Coll
Text original: Anna Burzynska
Traductors: Sonia Garcia Navarro i Joan Sallent
Direcció d’actors: Jordi Vilà
Actors: Mercè Martínez i Borja Tous
Duració: 1hr.35mins.


© Carme Folch.

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL BAILE de Irène Némirowsky - Crítica literària




Quin ball de màscares!. Des de la primera a la darrera pàgina els protagonistes la ballen magre. Una família de jueus (nous rics) de principis de segle són condemnats a vagar per Europa de país en país fugint de l’amenaça nazi. Finalment s’estableixen a Paris on el pare farà molts diners com a banquer i assessor financer. La mare, la seva antiga secretaria, disfrutarà com peix a l’aigua amb la nova vida de rics ja que aspira fer-se un lloc a les altes esferes socials i mica en mica anar guanyant més diners i i influències.

La única mal parada de tot aquest embolic i pretensions? La filla, Antoinette, una nena de 14 anys que ja se sent una dona jove però que la seva mare ignora i la tracta com una nosa. No li deixa fer res. Bé, de fet l’obliga a fer multitud d’activitats com a filla de nous rics perquè ha d’aprendre modals, música, idiomes... però res del que voldria una noia de 14 anys amb plena efervescència hormonal.

Aquesta mare condescendent i despreciativa amb els que o estiguin a l’alçada: criats, gent de la seva pròpia classe social o fins i tot la seva filla rebrà el seu merescut càstig. La filla indignada perquè la mare l’obliga a anar-se’n a dormir d’hora fins i tot el dia del gran ball que la família prepara amb ànsies de contractar  amb gent important i rica i fer-se un lloc en la nova societat d’elit del país. Antoinette somia que en aquell ball gaudirà tot ballant i coneixent un jove formós esplaiant-se així de la dura i estricta rutina que la mare l’obliga a dur. Però... la mare no la deixa assistir al ball, l’obliga a anar-se’n al llit com les criatures. Ella se sent insultada i gelosa fins i tot de la seva institutriu anglesa que té un noviet furtiu. Sense voler, els sentiments de ràbia, impotència, injustícia i rebel·lió la posseeixen i la jove Antoinette en comptes de dur les invitacions a correus les llenya tota rabiosa al Sena sense saber que això comportarà la desfeta de la família. La mare acusa al pare, el pare fart de la mare marxa i al final quan la dona ja no li queda res: ni contactes, ni aspiracions ni família, ni servei, desfeta en la vergonya i sumida en la desesperació busca refugi en la seva filla (la culpable) que condescendent l’abraça tot rient per sota el nas. Mare ingrata, filla perversa, marit pretensiós... Una família que la balla magre i uns personatges molt ben construïts, molt reals reflex d'una època difícil en una europa complicada.

Qualificació: Un deliciós ball de màscares on els protagonistes dansaran al ritme de les aigües.
Recomenable ****

Títol: EL BAILE (Le Bal)
Autor: Irène Némirowsky
Traducció: Magdalena Guilló
Ed. Muchnik Editores, Barcelona, 1987
Pàgines 136