En el programa de mà, el director i actor del muntatge afirmà estar d’acord amb la qualificació que fa el mateix Stephen King sobre Ira Levin que el considera com el rellotger suís del suspens. Jo també hi estic d’acord.
Entrem a la sala i ens trobem gairebé a sobre del pati de butaques l’escenari on hi ha representada les parets i el contingut (tapat amb llençols, ja dóna al yuyu) d’una habitació , de l’habitació de la Verònica com descobrirem de seguida. Comença l’obra, gent normal i un diàleg que no s’acaba de caçar, parlen de no se què, costa ficar-s´hi i deixar enrera els problemes de la vida diària i el carrer però aquest esforç per entendre es va traduint en tensió.
El text t’atrapa, els actors es van ficant el públic a la butxaca sense qe se’n adoni i el decorat, tan simple i cartoné a primera vista acaba agafant un es dimensions tràgiques. El thriller està servit. La venjança es cobra freda i mica en mica es va refredant, a mida que el text avança i els personatges es van convertit en els diabòlics Hyde... ja res és el que sembla. El públic s’agafa fort a les butaques, la tensió es palpa en l’ambient. Ningú tus, ningú pela cap caramel, no sona cap mòbil despistat. Tothom està atent al xàfec que ens caurà sobre platea d’un moment o altre. Sembla que s’intueix per on anirà el text però no, t’enreden un cop i un altre. Els personatges tenen mil màscares i la veritat s’escola entre els dits com sorra però la versemblança queda. La història te la creus i pateixes com a espectador. Quin malson!.
Sembla, talment que ens trobem al cinema, mirant (o no mirant) una pel·lícula de por. L’espectador vol apartar la vista sap que el final serà fascinant però el camí per arribar-hi és tortuós, la tensió creix, l’angoixa ens atrapa, el personatge de la “verònica” jove veu que ha caigut en el parany i no serà fàcil deslliurar-se’n. Està més perduda que Ariadna en el laberint i el seu Teseu no està per ajudar-la, ans el contrari, tot és una maquinació infernal, un miratge, un malson, ha caigut en un pou fosc del qual no en podrà sortir ben parada. Ella ho sa i el públic també que sigilós pateix per ella però també comença a sentir pietat pels altres, grans monstres de l’escena, actors d’una comèdia dels horrors, un metateatre espantós que aconsegueix la genialitat de plasmar un thriller en un escenari teatral, cosa gens fàcil i poques vegades aconseguides amb tanta solvència.
Felicitats a tot l’equip i al director per tan monstruosa representació dels instints humans més animals, on es barreja la passió amb la venjança, l’odi amb la redempció. Una feina de monstres!, Felicitats i continueu fent patir a molts espectadors més que estaran encantats d’assumir el paper de víctimes passives de tal terrible i abominable historia digne del millor Hitchcock. Jugueu al qui és qui i no perdeu detall perquè la història té tela (o teranyina com en els millors castells gòtics).
Valoració: Per passar una estona de por (en sentit figurat i literal) ****
Espai: Club Capitol Sala 2
Direcció i adaptació: Hèctor Claramunt
Text original: Ira Levin
Actors: Pep Anton Muñoz, Mercè Montalà, Hèctor Claramunt i Silvia Marty
Duració: 1hr.30mins.
© Carme Folch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada