ARRUGAS de PACO ROCA- Crítica literària
El format de còmic, de lectura més reduïda i amb moltes il·lustracions, recordem el dit, tan cert, que una imatge val més que mil paraules (i més si està ben emprada com el cas que ens ocupa), aquesta “forma desenfadada” no ens ha de distreure ni fer menysprear el contingut on es plantegen preguntes tan series i bèsties com: Som esclaus de la vellesa?.
La història té un argument senzill però potent i desglossat amb gran mestrança. Un home es fa gran i comença a patir els primers símptomes de l’Alhzeimer és ingressat en una residència ja que la família ja no pot controlar la situació i prefereix que l’avi sigui tractat per professionals. O se’l treuen de sobre perquè l’avi molesta?...Bé el còmic plantejarà les dues vies per les quals els avis acaben en una residència o potser pels motius que ells es pensen (malpensant o no tant...) pels que els familiars decideixen deixar-los (aparcar-los, ingressar-los...) en un d’aquests centres.
L’avi que pateix senilitat agreujada per els símptomes d’aquesta malaltia és una càrrega per les famílies en el sentit moral, no que faci nosa, normalment s’entén que no és culpa del malalt sinó que és cosa de la mare natura) sinó que és feixuc per les famílies que pateixen en no saber-lo tractar com cal, en no tenir prou paciència. La família sovint es veu superada per la situació i pateix tothom. Un centre especialitzat és una bona solució com planteja Roca en la història però la vida i l’adaptació dels avis no sempre és fàcil.
Hi trobem els avis de la planta baixa “els que encara regeixen”, pateixen unes afectacions menys greus i encara es poden valdre per sí mateixos i els pacients de la planta de dalt, els avis als que la malaltia ha conquerit la voluntat i l’esperit i necessiten ajuda per tot i ser controlats (paradoxalment, hi ha una pacient en aquesta planta, una noia jove que s’ha quedat impossibilitada i que els seus familiars han ingressat en el centre). Al que pugen al pis de dalt...està perdut. Caldrà fer esforços per retardar el màxim l’ascensió. Per això, els nostres protagonistes s’ajudaran entre ells per evitar el desenllaç final i quan ja no poden dissimular més la gravetat dels fets intenten una fugida en la quals els passaran moltes peripècies pel que, evidentment, seran retornats al centre i diagnosticats novament. Així, l’inevitable com el pas del temps acaba ocurrent: la malaltia avança i el deteriorament que presenten els pacients protagonistes serà motiu per que siguin ingressats en el pis de dalt. El còmic acaba mostrant com la inexorable roda de la vida segueix girant i així, el fill d’un dels pacients comença a presentar símptomes pel que s’intueix que serà aviat un nou pacient en aquest o en algun altre centre similar si es que té la sort i els recursos necessaris perquè això sigui possible ja que com s’estan posant amb les pensions i la jubilació... pocs “clients” tindran aquests centres molt aviat.
Una manera de mirar-se la dura realitat amb el cristall de l’humor sense perdre de vista que la natura sempre s’imposa per més mitjans tècnics i científics, es podrà retardar l’inevitable, intentar “millorar” els dies que ens queden però el final arribarà igual per a tots: rics, pobres, guapos i lletjos. Roca, que explica una història dura amb gran sensibilitat i agudesa, sembla que intenta traspassar un missatge al lector: Carpe Diem amics i visqueu cada edat i cada etapa de la vida amb la més gran dignitat possible perquè a tots ens arriba el final...
En les darreres pàgines del còmic l’autor explica les motivacions que l’han dut a confegir l’obra amb una frase que podria resumir ben bé l’obra: “Dicen que cuando te miras en el espejo y te empiezas a parecer a tu padre es que te estás haciendo mayor”... una gran perla com a moltes que hi ha al llarg del còmic i que bé podria ser la frase que la introduís.
Imprescindible *****
Títol: ARRUGAS (Rides)
Autor: Paco Roca
Guy Delacourt Productions 2007/08
Ed. Astiberri, 2008
101 pp.
© Text i imatges per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada