" En PICADO"
“Com acabar (o no) amb la teva vida i la perversitat de la naturalesa humana”. Aquest podria ser un gran titular que resum molt bé l’obra en que es barregen sensacions i sentiments humans vistos des de dins i les teories que els intenten explicar, fredes i objectives, des de fora.
L’obra narra amb molta naturalitat i espontaneïtat les peripècies de quatre potencials suïcides que pretenen acabar amb “tot” just el darrer dia de l’any, just quan precisament acaba l’any que representa el fi d’un cicle. Casualitat?. No ho crec. L’autor és un furbo que dirien en italià, és molt llest ja que planteja tot un seguit de situacions patètiques (com si aboqués als personatges al seu límit i els estigués aguantant amb un fil perquè no caiguin al buit, de moment, a l’espera, com un científic sàdic de veure com se’n surten de la difícil situació, que per ells és la fi del “seu món” en la que ens els presenta l’autor.
Aquest “conte de Nadal” dividint en tres parts està protagonitzat per quatre personatges, força estereotipats, els quals troben com a única sortida possible el suïcidi per culpa de les seves accions anteriors, com una horrible fatalitat que els col·loca entre l’espasa i la paret i no els deixa cap alternativa que saltar daltabaix. Uns personatges molt còmics, ben dibuixats que viuen la seva tragèdia d’una manera pathetica a l’estil de Hamlet (to be or not to be...) però a l’hora patètica, ridícula, borgiana.
En la primera part se’ns presenten els personatges i la situació. És un relat molt ben estructurat (nus, plantejament i desenllaç) i equilibrat (dues dones i dos homes d’edats compreses entre els 16 i els 58 d’estats socials i nivells culturals ben diferents). Hornby amb una magistral estratègia d’ironia ens presenta com qualsevol pot ser el boc a sacrificar. La història té lloc en l’època actual en un edifici “Topper’s House” conegut com “la torre dels suïcides” ja que allà pugen tots els infeliços dels voltants per a suïcidar-se, pel que el lloc ha agafat un cert misticisme. Doncs precisament aquí se’ns presenta l’acció.
L’autor, gran coneixedor de la literatura anglesa i les cultures anglosaxones per les múltiples referències a tòpics sobre anglesos, australians i americans que anirà desglossant al llarg de l’obra, mostra un cop més com és possible presentar uns personatges humans reals i miserables com qualsevol que respiri sota el sol. Son humans, repeteixo, amb les seves misèries, vicis i virtuts (bé poquetes sinó no estarien on estan: a punt de saltar de l’edifici). Hornby excel·lent narrador no presenta estereotips plans i literaris sinó que per mitjà de recursos propis d’altres gèneres (com el monòleg, Stream of consciousness) ens acosta al personatge ja que el lector podrà escolta de la seva pròpia veu, narrat en primera persona, com se sent i què pensa en tot moment. Dic que això ens acosta i estableix una relació d’empatia amb tots els ja que per més miserables i culpables que siguin als nostres ulls al final acabes adonant-te de perquè se senten tan malament i estan disposats a saltar per acabar amb les seves maleïdes vides. Son tan reals que de vegades son irritables i el mateix lector els fotria daltabaix, directament. Son humans i per tan dubitatius, covards, (remolones, com diuen en castellà). Volen però dolen. No se sap si volen fer llàstima o de debò s’han pres seriosament el treure’s del mig. No tothom té a ‘hora de la veritat el valor suficient. Nio ells tampoc. De fet aplacen el gran esdeveniment amb mil i una excuses tot i que afirmen que al final serà “la bona”, que ho faran. Fins i tot arribaran a crear un grup de suport de suïcides i proposen tallers literaris i debats centrats en suïcides reals per poder compartir experiències. No és d’estranyar que l’autor estigui format a Cambridge per tant té una enorme cultura literària i amor per la literatura, tal i com estableixen les nombroses referències a autors i obres amb el joc metaliterari que s’estableix al llarg de tot el relat (“Deberían intentar leer los escritos de esa gente que se han suicidado!. Empezemos con Virginia Woolf, y conseguí leer como dos páginas de ese libro sobre un faro (em va passar el mateix), pero lo que leí me bastó para comprender por qué se había matado: se había matado porque no lpodía hacerse entender. No tienes más que leer una frase para verlo. Me sentía un poquito identificada con ella, porque hay veces que a mí también me pasa eso, pero su equivocación fue hacerlo público” p.189).
La segona part potser és la que es fa més densa amb totes les sessions de terapia i els intents d’arreglar les vides dels altres per evitar un final, segons els altres evitable, tot emprant la filosofia nord-americana dels grups de suport i del recolzament entre iguals per amb la força del grup ajudar a sortir-se´n un per un del “problema” (Hornby irònicament per boca del jovenet nord-americà reconeix que aquests grups no serveixen per a res).
La tercera part reenganxa novament el lector quan en l’inici troben a un suïcida en la mateixa situació que ells estaven al principi de l’obra (a punt de saltar) i seguint les practiques de la teràpia de grup intenten que parli amb ells i s’hi uneixi. L’home no està per monsergues i es llença al buit. Un crit i un espetec del cos contra el terra, que els potencials “suïcides” no oblidaran. De fet, s’esforçaran a evitar el moment amb més excuses i intentant parlar amb l’entorn per mirar de solucionar el tema. Acabarà bé?. Hi ha gent que serveix per suïcidar-se i gent que no tindrà mai el valor que es requereix. Si s’analitza a fons el problema trobarem més motius per evitar-ho que per seguir endavant amb el pla encara que al principi ens esforcéssim per no veure-ho (“La mayoría de gente tiene una cuerda que le ata a alguien, y esa cuerda puede ser corta o larga” p.185)
“En Picado” una obra picant que tracta de manera molt irònica temes candents de la societat actual: la soledat, els adolescents, l’amor, el reconeixement personal i professional, la venjança, la mort, la gelosia, la infidelitat... Temes d’avui, d’ahir i de sempre que són els que mouen el món i generen rius de tinta des de l’Antiguitat Clàssica i han sigut l’eix vertebrador d’obres d’autors com Plató, Eurípides, Shakepeare, Woolf ... and many more... i Hornby.
Qualificació: Interessant. Per afegir a la llista de lectures pendents ****
Títol: EN PICADO (A long way down)
Autor: Nick Hornby
Ed. Anagrama, 2007
Pàgines 321
© Text per Carme Folch (cfolcat@yahoo.es)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada